Els diferents autors defensen un concepte més ampli o més restringit de dislèxia: alguns proposen un concepte molt ampli on no fan diferència entre la dislèxia i els altres problemes d’aprenentatge; altres, d’acord amb un concepte més restringit, la consideren un problema d’aprenentatge especial amb característiques ben específiques, els anomenats errors o símptomes dislèxics, que tenen importància pel que fa al tractament i sovint també en relació al pronòstic. D’una o altra manera, la dislèxia forma part del gran grup dels trastorns d’aprenentatge. De fet es tracta d’un problema de l’evolució, una de les múltiples formes d’evolució immadura; una síndrome que s’ha anomenat «la maladie du siècle» , pel fet que la seva incidència i importància augmenta en la mesura en què les societats són més lletrades i més cultes.
En les societats rurals, manuals o artesanals, la detecció i la repercussió de la dislèxia en la vida de les persones que la pateixen és menor.
En els grups culturals intel·lectuals, especialment els de «lletres», el sofriment dels ciutadans dislèxics és més gran. A més, les dificultats que el problema dislèxic posa a la vida de l’individu depèn del grau d'afectació, o sigui, que es tracti d'una dislèxia lleugera, mitjana o greu. La severitat de l’afectació depèn en part de la gravetat dels símptomes específics i de l’afectació de les altres capacitats i funcions relacionades. Així, per exemple, hi ha persones dislèxiques, per tant amb dificultats per a les funcions de llegir, escriure i les funcions derivades d’aquestes, que són molt capaces per a les matemàtiques, la informàtica, etc. Quan hi ha un grau major d'afectació i com a conseqüència hi ha un empobriment notable del pensament verbal, es pot de tota manera ser per exemple un bon electricista, ebenista, etc.
Causes
Al llarg dels anys diferents autors procedint de diferents camps de la medicina i la psicologia han descrit diferents causes que, segons pensen, generen el problema dislèxic. Les agruparia en: genètiques, neurològiques, sensorials, pedagògiques i psicològiques.
Genètiques
S’ha invocat la idea, avui dia no provada, d’un gen de la dislèxia. També s’han fet estudis, especialment a través de bessons monozigòtics , sobre els factors hereditaris que puguin participar en la síndrome.
Neurològiques
En el gran volum de literatura sobre aquesta afectació, aquest tipus de causa és en realitat poc defensada. Consistiria en alguna anomalia neurològica congènita que diferents autors atribueixen a diferents localitzacions i descriuen de maneres diverses . No hi ha acord entre ells. També s’ha suggerit un trastorn funcional congènit. De fet els mateixos neuròlegs, entre altres Critchley i Filipek , diuen que fins avui dia no s’ha trobat, no només cap dada clínica o d’exploració neurològica específica, sinó tampoc cap troballa anatomopatològica específica i fiable que ho confirmi.
Sensorials Oculars: Alguns autors parlen de moviments anòmals dels ulls que dificultarien moure'ls adequadament sobre les lletres seguint la lectura i que generarien el problema dislèxic . Com a tractament, proposen exercicis per normalitzar els moviments oculars. Però en aquesta explicació no són tinguts en compte els errors gràfics i ortogràfics específics de la dislèxia.
Auditius: Altres autors parlen de dificultats en l'audició . Es tractaria de dificultat per escoltar i utilitzen auriculars per forçar l'audició. Un dels mètodes, el de Tomatis , diu que cal refer les vies que condueixen els sons al cervell i per això fa escoltar pels auriculars sorolls fetals, la veu de la mare distorsionada segons es devia sentir en la matriu i altres sons. Diuen que aquest mètode, a més de la dislèxia, millora també altres aspectes.
Pedagògiques
Es tractaria de tècniques errònies o nefastes d'ensenyament a l'escola . Tot i que la manera d'ensenyar és per descomptat molt important, aquesta teoria no explica perquè, amb la mateixa tècnica, fins i tot a la mateixa aula, uns nens desenvoluparien una dislèxia i altres no.
Psicològiques
Alguns autors se centren únicament en el símptomalectura, deixen de banda totes les altres manifestacions que formen part del problema i consideren que és dislèxic el nen intel·ligent, ben ensenyat, que llegeix un parell d'anys o més per sota del que correspon a la seva edat cronològica. No donen importància als que s’han anomenat símptomes específics, als problemes d'orientació a l'espai i el temps, a l’empobriment de la funció simbòlica, ni a les altres funcions alterades en aquesta síndrome. A més, solen considerar que els problemes afectius que habitualment van amb la dislèxia són sempre només la conseqüència del problema i mai part de les causes.
Per la meva banda, juntament amb altres autors, entenc la dislèxia com un trastorn de l’estructuració mental, com el resultat d'una organització insuficient o mala organització de la ment. Aquesta insuficient organització mental és comuna amb un gran grup de problemes d'aprenentatge, però a la dislèxia s'afegeixen símptomes que s'han considerat específics i que influeixen en l’evolució del problema. Avui dia sabem que la ment s'organitza progressivament des que el nen neix i gràcies a aquesta evolució es van desenvolupant capacitats i funcions: intel·lectuals, capacitat d'aprenentatge, socials, motores...
Això no passa així en el nen dislèxic ni al gran grup de nens amb problemes d'aprenentatge que tenen en comú amb la dislèxia el tipus d’organització de la ment. En ells es manté un grau variable de desorganització o de manca d'estructura i de resultes les funcions psíquiques es desenvolupen deficitàriament. Com mostren els estudis dels darrers cinquanta anys, però especialment dels darrers vint-i-cinc , l'evolució intel·lectual i de la capacitat d'aprenentatge, i també l'evolució social i de l'equilibri emocional, es genera en la interacció entre el nen i el seu entorn, especialment entre el nen i les figures centrals d'aquest entorn, normalment els pares o la mare. En aquesta relació es generen els estímuls imprescindibles perquè el nen organitzi la seva ment, senti les bases de la seva relació amb la realitat exterior i de la capacitat d’aprendre. Els pares i les persones de l'entorn transmeten al nen els vincles o nexes entre les experiències que viu i així l’ajuden a entendre el seu significat, tant a la realitat externa com a la realitat psíquica, o sigui, el que passa dintre d'ell, el que a ell li passa.
Aquest procés de relacionar experiències permet arribar a simbolitzar i extreure conseqüències de les experiències i per tant arribar a criteris, conceptes i pensament verbal abstracte
En conclusió la dislèxia és una dificultat significativa i persistent que afecta les habilitats lingüístiques associades a la lectura i a l’escriptura, especialment a la discriminació fonològica, la decodificació, la memòria a curt termini, la percepció i la seqüenciació. Es manifesta com una dificultat d’automatització de la lectura, problemes d’ortografia i, de vegades, també del càlcul aritmètic. Les causes de la dislèxia no s’han de buscar en el coeficient intel·lectual, ni en la situació emocional o sociocultural de la persona afectada.
Encara hi ha molts interrogants sobre el diagnòstic, les manifestacions i el tractament de la dislèxia. Els afectats, els pares i els professionals són conscients de la importància que té el domini del llenguatge per al desenvolupament de la persona. L’Associació Catalana de Dislèxia vol unir forces amb tots els implicats i reivindicar junts el dret a rebre un ensenyament adequat i cada cop més eficient.
Dislèxia
Pediatria Catalana Any 2001 Volum 61 91
La capacitat d'aprenentatge consisteix a rebre els nous coneixements i relacionar-los correctament entre ells i amb els coneixements previs, com per anar desenvolupant una xarxa coherent i dinàmica de coneixement assimilat en constant reprocessament. Quan la interacció entre nen i el seu entorn és pobra
o pertorbada el nen es troba amb moltes dificultats per assimilar suficientment bé les experiències i els aprenentatges. En lloc d'una progressiva estructuració
que permet el desenvolupament de funcions es manté una manca d'estructura que pot tenir graus diversos i que va amb dificultats d'aprenentatge, confusions, desenvolupaments llacunars i desenvolupaments deficitaris de funcions.
El anomenats símptomes específics de la dislèxia estan en relació directa amb una integració insuficient o deficitària de l’Esquema Corporal o imatge mental del cos, que té funció de síntesi bàsica que connecta experiències corporals i espaials amb experiències mentals. Els nens que no integren suficientment el seu Esquema Corporal solen tenir dificultats per assolir aquelles funcions que depenen d’aquest, entre elles la capacitat per a una ortografia acceptable.
Símptomes dislèxics específics
Inversions: Els més característics i els que solen induir el mestre i els pares a pensar que a aquell nen li passa alguna cosa, són les inversions a l’hora d'aprendre les lletres. Escriuen les lletres en mirall. Bastants nens de 5 i 6 anys escriuen les lletres i els nombres en mirall, però en els dislèxics aquestes inversions perduren i no es corregeixen amb l'aprenentatge. Omissions, addicions, substitucions de lletres per les seves simètriques i també, inversions de lletres o de síl·labes a les paraules.
El grafisme no sol progressar en relació a la pràctica;
es manté proporcionalment infantil i sovint
desendreçat.
Sil·labeig i dificultat per comprendre el que llegeixen:
Aquest és un dels símptomes més empipadors de la dislèxia perquè priva el nen de la importantíssima font de coneixements i progrés que és la lectura. El
nen sol mantenir-se a l'etapa de sil·labeig, desxifrant paraules i amb molta dificultat per entendre el significat del que llegeix. Val a dir que no hi ha dos dislèxics iguals: uns llegeixen mecànicament bé però no arriben a entendre el que llegeixen; altres llegeixen molt malament, desxifren, sil·labegen i en canvi comprenen molt o bastant el que llegeixen; altres aconsegueixen la mecànica de la lectura però no són capaços d'escriure, i així successivament.
Altres símptomes
A més a més d’aquest conjunt de símptomes que componen el problema dislèxic, aquests nens solen presentar els altres problemes que també tenen els nens amb problemes d’aprenentatge deguts a una organització mental del mateix tipus que la del dislèxic:
Mala orientació a l’espai i al temps i també insuficient diferenciació entre essencial i secundari o figura i fons.
Dificultats d'atenció i de memòria: Es diu d'ells que posen atenció «a tot i a res». Aprenen i obliden, perquè assimilen molt poc. Els mestres diuen «no presta atenció, no escolta, es distreu».
Personalitat: Hi ha diferents formes de la personalitat. Sovint se'ls descriu com ingenus, que es deixen portar pels amics i no veuen venir les conseqüències del que fan o del que els companys els fan fer. Despistats, no discriminen prou, de vegades bastant perduts, confosos. Sovint no saben jugar o fer activitats pel seu compte, necessiten que altres organitzin el joc i enganxar-se a un altre o anar a remolc del grup. Sovint són «comodín»: com que no discriminen prou no tenen idea clara del que volen i s'avenen a tot. S'adonen dels detalls però no veuen el conjunt, per tant sovint no s'assabenten gaire del que passa al seu voltant, no entenen allò essencial de les qüestions. Abans de l'edat de la lectura i l'escriptura es poden notar en el nen alguns d'aquests trets de personalitat –de vegades observant-los jugar– i es pot començar a fer alguna cosa terapèutica, estimuladora de l'evolució.
Altres manifestacions
Sovint presenten problemes emocionals, manifestats per exemple per símptomes com fòbies i enuresi, o sigui símptomes relacionats amb la immaduresa personal i l'ansietat.
Tractament
Pel que fa al tractament, aquest ha de ser de tipus psicopedagògic o reeducatiu. Consisteix a treballar amb el nen per ajudar-lo a «lligar caps», a relacionar les experiències que viu correctament com perquè li resultin significatives , les pugui comprendre, orientar-se en elles i desenvolupar criteris. Això li permetrà anar organitzant un sistema estructurat de coneixements basats en l’experiència. En definitiva es tracta d’ajudar-lo a madurar globalment.
Pronòstic
El pronòstic depèn de la qualitat i de la distribució de les capacitats intel·lectuals, de la presència i grau de severitat dels símptomes dislèxics específics , del desenvolupament del pensament verbal, de característiques de la personalitat, i per descomptat del treball terapèutic que es pugui fer. A grau semblant de problema, l’adequació i constància del treball terapèutic que es faci determinarà el pronòstic.
Els nens amb dificultats per l’aprenentatge de la lectoescriptura son les que amb més freqüència son derivats a fer tractaments d’entrenament visual.
La Dislèxia es un trastorn de base neurològica que condiciona una dificultat "inesperada per l’aprenentatge de la lectoescriptura. El terme "inesperada" s’utilitza pel fet de que son nens amb:
1. intel.ligència normal
2. escolarització adecuada
3. absència de dèficits sensorials greus
4. " trastorns conductuals significatius”
La dislèxia es un trastorn molt freqüent. No tenim dades epidemiològiques en el nostre país però es calcula que entre un 5 i 10% de la població. A diferència d’altres TA afecta igual al sexe femení i masculí.
Es tracta d’un trastorn familiar i hereditari. Més d’un 50% dels nens dislèxics tenen un progenitor dislèxic. No es coneixen encara els gens implicats.
La dislèxia no està produïda per cap trastorn visual sino que es un trastorn lingüístic. Malgrat que els nens confonguin lletres, les omiteixin, inverteixin, inventin, es saltin línees o es perdin en el text, no es per cap trastorn visual sino de decodificació fonològica. El dislèxic té un problema per dividir les paraules en les unitats més petites o grafemes .Es el que es coneix com a "conciència fonològica" i que permet identificar les paraules com a pas previ per la comprensió d’allò que estem llegint.
El nen dislèxic té una lectura forçada, lenta i poc automatitzada però la seva capacitat de comprensió està conservada. En l’escriptura té grans dificultats per apendre les regles ortogràfiques, sovint fa mala lletra, escriu poc a poc i el redactat es pobre per l’edat. Es característic que tinguin dificultats pel deletreig mental, per llegir paraules sense sentit o no familiars i per les seqüències verbals automàtiques.
El nen dislèxic sovint no té cap problema d’aprenentage fins que comença l’aprenentatge de la lectoescriptura a pre-escolar o primer curs de primària. Prèviament pot haver tingut lleus retards de llenguatge expresiu especialment en tasques de denominació i per mantenir l’ordre seqüencial de paraules polisil.làbiques. S’ha d’estar especialment alerta quan hi ha antecedents familiars de trastorns de l’aprenentatge de la lectoescriptura.
La dislèxia inicialment produirà només dificultats per apendre a llegir i escriure però a mesura que els cursos van avançant els nens necessiten llegir per apendre i les repercusions del trastorn es van fent més importants amb un índex important de fracàs escolar. Amb un tractament adecuat la dislèxia pot ser compatible fins i tot amb estudis superiors.
El tractament té dos pilars fonamentals:
1. Reeducació: basat en el trastorn de decodificació fonològica
No hi ha tractaments visuals que aportin cap benefici.
2. Adaptació a nivell escolar:
· Evitar fer llegir al nen en públic
· Prioritzar la valoració oral dels coneixements
· Temps extra per exàmens escrits sense penalitzar l’ortografia
· Assegurar-se que comprèn consignes donades per escrit (enunciats de problemes matemàtics,…)
· Prioritzar el domini ortogràfic en una sola llengua
· Aprenentatge de llengua estrangera només a nivell oral
· Facilitar us d’ordinador i gravadora
· Reconèixer a l’alumne l’esforç que fa per accedir als coneixements a partir de la lectoescriptura
Dislèxia
Pediatria Catalana Any 2001 Volum 61 91
La capacitat d'aprenentatge consisteix a rebre els nous coneixements i relacionar-los correctament entre ells i amb els coneixements previs, com per anar desenvolupant una xarxa coherent i dinàmica de coneixement assimilat en constant reprocessament. Quan la interacció entre nen i el seu entorn és pobra
o pertorbada el nen es troba amb moltes dificultats per assimilar suficientment bé les experiències i els aprenentatges. En lloc d'una progressiva estructuració
que permet el desenvolupament de funcions es manté una manca d'estructura que pot tenir graus diversos i que va amb dificultats d'aprenentatge, confusions, desenvolupaments llacunars i desenvolupaments deficitaris de funcions.
El anomenats símptomes específics de la dislèxia estan en relació directa amb una integració insuficient o deficitària de l’Esquema Corporal o imatge mental del cos, que té funció de síntesi bàsica que connecta experiències corporals i espaials amb experiències mentals. Els nens que no integren suficientment el seu Esquema Corporal solen tenir dificultats per assolir aquelles funcions que depenen d’aquest, entre elles la capacitat per a una ortografia acceptable.
Símptomes dislèxics específics
Inversions: Els més característics i els que solen induir el mestre i els pares a pensar que a aquell nen li passa alguna cosa, són les inversions a l’hora d'aprendre les lletres. Escriuen les lletres en mirall. Bastants nens de 5 i 6 anys escriuen les lletres i els nombres en mirall, però en els dislèxics aquestes inversions perduren i no es corregeixen amb l'aprenentatge. Omissions, addicions, substitucions de lletres per les seves simètriques i també, inversions de lletres o de síl·labes a les paraules.
El grafisme no sol progressar en relació a la pràctica;
es manté proporcionalment infantil i sovint
desendreçat.
Sil·labeig i dificultat per comprendre el que llegeixen:
Aquest és un dels símptomes més empipadors de la dislèxia perquè priva el nen de la importantíssima font de coneixements i progrés que és la lectura. El
nen sol mantenir-se a l'etapa de sil·labeig, desxifrant paraules i amb molta dificultat per entendre el significat del que llegeix. Val a dir que no hi ha dos dislèxics iguals: uns llegeixen mecànicament bé però no arriben a entendre el que llegeixen; altres llegeixen molt malament, desxifren, sil·labegen i en canvi comprenen molt o bastant el que llegeixen; altres aconsegueixen la mecànica de la lectura però no són capaços d'escriure, i així successivament.
Altres símptomes
A més a més d’aquest conjunt de símptomes que componen el problema dislèxic, aquests nens solen presentar els altres problemes que també tenen els nens amb problemes d’aprenentatge deguts a una organització mental del mateix tipus que la del dislèxic:
Mala orientació a l’espai i al temps i també insuficient diferenciació entre essencial i secundari o figura i fons.
Dificultats d'atenció i de memòria: Es diu d'ells que posen atenció «a tot i a res». Aprenen i obliden, perquè assimilen molt poc. Els mestres diuen «no presta atenció, no escolta, es distreu».
Personalitat: Hi ha diferents formes de la personalitat. Sovint se'ls descriu com ingenus, que es deixen portar pels amics i no veuen venir les conseqüències del que fan o del que els companys els fan fer. Despistats, no discriminen prou, de vegades bastant perduts, confosos. Sovint no saben jugar o fer activitats pel seu compte, necessiten que altres organitzin el joc i enganxar-se a un altre o anar a remolc del grup. Sovint són «comodín»: com que no discriminen prou no tenen idea clara del que volen i s'avenen a tot. S'adonen dels detalls però no veuen el conjunt, per tant sovint no s'assabenten gaire del que passa al seu voltant, no entenen allò essencial de les qüestions. Abans de l'edat de la lectura i l'escriptura es poden notar en el nen alguns d'aquests trets de personalitat –de vegades observant-los jugar– i es pot començar a fer alguna cosa terapèutica, estimuladora de l'evolució.
Altres manifestacions
Sovint presenten problemes emocionals, manifestats per exemple per símptomes com fòbies i enuresi, o sigui símptomes relacionats amb la immaduresa personal i l'ansietat.
Tractament
Pel que fa al tractament, aquest ha de ser de tipus psicopedagògic o reeducatiu. Consisteix a treballar amb el nen per ajudar-lo a «lligar caps», a relacionar les experiències que viu correctament com perquè li resultin significatives , les pugui comprendre, orientar-se en elles i desenvolupar criteris. Això li permetrà anar organitzant un sistema estructurat de coneixements basats en l’experiència. En definitiva es tracta d’ajudar-lo a madurar globalment.
Pronòstic
El pronòstic depèn de la qualitat i de la distribució de les capacitats intel·lectuals, de la presència i grau de severitat dels símptomes dislèxics específics , del desenvolupament del pensament verbal, de característiques de la personalitat, i per descomptat del treball terapèutic que es pugui fer. A grau semblant de problema, l’adequació i constància del treball terapèutic que es faci determinarà el pronòstic.
Els nens amb dificultats per l’aprenentatge de la lectoescriptura son les que amb més freqüència son derivats a fer tractaments d’entrenament visual.
La Dislèxia es un trastorn de base neurològica que condiciona una dificultat "inesperada per l’aprenentatge de la lectoescriptura. El terme "inesperada" s’utilitza pel fet de que son nens amb:
1. intel.ligència normal
2. escolarització adecuada
3. absència de dèficits sensorials greus
4. " trastorns conductuals significatius”
La dislèxia es un trastorn molt freqüent. No tenim dades epidemiològiques en el nostre país però es calcula que entre un 5 i 10% de la població. A diferència d’altres TA afecta igual al sexe femení i masculí.
Es tracta d’un trastorn familiar i hereditari. Més d’un 50% dels nens dislèxics tenen un progenitor dislèxic. No es coneixen encara els gens implicats.
La dislèxia no està produïda per cap trastorn visual sino que es un trastorn lingüístic. Malgrat que els nens confonguin lletres, les omiteixin, inverteixin, inventin, es saltin línees o es perdin en el text, no es per cap trastorn visual sino de decodificació fonològica. El dislèxic té un problema per dividir les paraules en les unitats més petites o grafemes .Es el que es coneix com a "conciència fonològica" i que permet identificar les paraules com a pas previ per la comprensió d’allò que estem llegint.
El nen dislèxic té una lectura forçada, lenta i poc automatitzada però la seva capacitat de comprensió està conservada. En l’escriptura té grans dificultats per apendre les regles ortogràfiques, sovint fa mala lletra, escriu poc a poc i el redactat es pobre per l’edat. Es característic que tinguin dificultats pel deletreig mental, per llegir paraules sense sentit o no familiars i per les seqüències verbals automàtiques.
El nen dislèxic sovint no té cap problema d’aprenentage fins que comença l’aprenentatge de la lectoescriptura a pre-escolar o primer curs de primària. Prèviament pot haver tingut lleus retards de llenguatge expresiu especialment en tasques de denominació i per mantenir l’ordre seqüencial de paraules polisil.làbiques. S’ha d’estar especialment alerta quan hi ha antecedents familiars de trastorns de l’aprenentatge de la lectoescriptura.
La dislèxia inicialment produirà només dificultats per apendre a llegir i escriure però a mesura que els cursos van avançant els nens necessiten llegir per apendre i les repercusions del trastorn es van fent més importants amb un índex important de fracàs escolar. Amb un tractament adecuat la dislèxia pot ser compatible fins i tot amb estudis superiors.
El tractament té dos pilars fonamentals:
1. Reeducació: basat en el trastorn de decodificació fonològica
No hi ha tractaments visuals que aportin cap benefici.
2. Adaptació a nivell escolar:
· Evitar fer llegir al nen en públic
· Prioritzar la valoració oral dels coneixements
· Temps extra per exàmens escrits sense penalitzar l’ortografia
· Assegurar-se que comprèn consignes donades per escrit (enunciats de problemes matemàtics,…)
· Prioritzar el domini ortogràfic en una sola llengua
· Aprenentatge de llengua estrangera només a nivell oral
· Facilitar us d’ordinador i gravadora
· Reconèixer a l’alumne l’esforç que fa per accedir als coneixements a partir de la lectoescriptura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada