dimecres, 11 de novembre del 2009

L'escola lliure, per Núria Alemany


... ja saps com penso de l’ educació actual del nostres nens/es a l’ escoles i des de les famílies, i crec que molts dels problemes d’ aprenentatge provenen de coses molt més bàsiques relacionades amb la manca o inapropiada educació de la part emocional i espiritual de la pròpia persona i aquí hi entrem tots: pares, mestres i nens/es, evidentment, q podem transmetre’ls nosaltres si tampoc no estem preparats ni ens hem treballat personalment?


…Si no contemplem bàsicament que l’objectiu de la vida no és tenir o ser res diferent del que en essència som, sempre estarem angoixats per la por, sempre hi haurà un curs més, una fita externa més, un lloc de treball, sempre hi haurà alguna cosa, allà, en el futur, que ens prometrà la felicitat, però que fins i tot si ho aconseguim assolir, ens continuarem sentint buits i neguitosos.


És clar que els nens i les nens han d’aprendre matemàtiques, anglès, o el que vulguem, però tot això no és un fi en sí mateix, sinó un mitjà, per entregar-se a la vida, per compartir amb els altres, per entendre el missatge de tot allò que està viu. Tan sols aquí hi ha calma, la resta és un engany, un miratge de l’ego. Si oblidem això, aviat començarem a dir: d’acord, que juguin els nens, però una estoneta al dia que facin exercicis de matemàtiques, i dos cops la setmana, anglès, i clar, no ens oblidem dels ordinadors, i... i tantes i tantes coses que omplen els curricula escolars fins a l’extenuació de nens i mestres. Perquè tot sembla tant important, oi?

Quan una persona manté aquesta connexió amb les necessitats internes, aquesta percepció de com la vida va canviant en sí mateixa i l'entorn, i aprèn a situar-s'hi, si desprès resulta que la realitat requereix un esforç per, diguem-ne, estudiar anglès per anar a la universitat, si aquests estudis tenen un sentit profund per a ell o ella, aleshores la ment conscient farà l’esforç que calgui. Però si la desconnexió amb ell mateix és tan gran que no sap que vol ni que necessita, si no hi pau, de què li serveixen tants coneixements? La mirada sempre serà utilitària i enfocada en el futur, i això no fa més que separar-lo de la seva essència, i d’aquesta manera, dividit, no pot haver-hi felicitat possible, potser plaer efímer, però per descomptat no calma interna.
¿Però és possible així tenir cura de les necessitats dels infants, 25 nens per adult, en 35 metres quadrats?

Així no es pot fer una altra cosa que ensenyar i mantenir els nens ocupats, amb llibres, fitxes, el que sigui, omplir-los el cap d’idees no viscudes, de dades que els separen de sí mateixos i els enfoquen en competir, produir i tenir….”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada