dijous, 17 de desembre de 2009

Què sabem sobre les Altes Capacitats?

• Quina formació tenen els professionals de l’educació sobre aquest tema?.
• Saben detectar a aquests nens/es?
• Quines proves són imprescindibles per fer un bon diagnòstic?
• Quin tipus d’intervenció és la més correcta segons siguin superdotats, talents o precoços?
• Quins tipus de metodologies són les més adients per aplicar amb aquests nens/es?
• Saben detectar els professors al nens/es amb altes capacitats?.
• Saben els EAPS identificar, diagnosticar i intervenir en les altes capacitats?.

La detecció i l’atenció primerenques són de vital importància. No té sentit “detectar” si no és per “actuar”. El que demanem és que això estigui a l’abast de tothom, a la xarxa pública, que cap nen quedi sense atenció per qualsevol qüestió. Però ni els d’altes capacitats intel•lectuals, ni altres necessitats educatives.
Les persones d’altes capacitats intel•lectuals no són ni millors ni pitjors, senzillament són diferents, aprenen més ràpid, amb més profunditat, es cansen de fer coses repetitives, viuen les pressions i sofreixen bloqueig o rebuig, per això poden presentar fracàs escolar. I, en aquest sentit, no són exactament el que tothom pot pensar en un principi: altes capacitats, vol dir que el nen/nena ha de tenir super mega notes acadèmiques. La realitat no va per aquí.
Necessiten, com tots els nens, comprensió i recolzament de tots els agents educatius. No hem de deixar de banda als pares, que també necessiten informació i orientació

Les altes capacitats inclouen des dels talents simples fins els superdotats. I entre els dos extrems i ha una moltes possibilitats.

Fins ara els diagnòstics, deteccions, avaluacions... es fan a centres privats, que costen diners, que no tenen totes les famílies, perquè també fins ara – i sembla que gràcies a la tasca que anem fent de sensibilització des dels Grups de Treball - els Equips d’Orientació no disposaven de professionals capaços de portar a terme aquestes valoracions primerenques, i molt menys a acceptar les provinents dels centres privats que aportàvem els pares.
També hem portat joves, joves que si se’ls dona l’oportunitat representen el més brillant del futur del nostre país, i que podem perdre amb suma facilitat.

Els nostres fills són potencials que no es desenvoluparan, són ciutadans que no esdevindran compromesos amb la nostra societat i país, si no tenen els recursos per desenvolupar-se. Ningú pretén que arribin a ser "genis" Només es desitja la seva integració i la seva felicitat.

A les Canàries van ser creatius amb el professor Ceferino Artiles, de la Universitat de Las Palmes. Van prendre el marc teòric de que disposem a Catalunya, i van avançar d’una forma impressionat.
S’ha de dir que en el grup de Treball d'Altres Capacitats del Col•legi Oficial de Pedagogs i el de Psicòlegs de Catalunya, entre altres institucions, estan molt preocupats pel confusionisme científic entorn aquest tema. Preocupats amb els problemes que es troben els pares quan tenen un fill d’altes capacitats intel•lectuals i per la manca de informació que tenen els professors respecte aquest col•lectiu de nens i nenes. La preocupació és tal, que el tema s’ha agafat directament des del deganat del COPC i des de la presidència del COPEC per promoure uns estudis post universitaris (postgraus, màsters...) per preparar rigorosament als professionals sobre aquest tema. La superació aquests estudis serà acreditat per cada col•legi corresponent com a expert, i per tant, apte per treballar amb aquests nens i nenes i poder treballar des de una perspectiva psico-educativa.

Cal que el sistema educatiu doni resposta a les diferents característiques, necessitats i singularitats dels alumnes que tenen a l’aula, parlem d’escola inclusiva.

Dins d’aquest marc, la identificació dels nens/es amb altes capacitats és fonamental per establir pautes educatives des dels primers anys. Per tant és molt important identificar el més aviat possible els nens amb altes capacitats, per fer una bona intervenció escolar i per oferir-los programes, metodologies diferents i estímuls sistemàtics que potenciïn el seu desenvolupament.

Fins ara hem parlat d’identificació i diagnòstic dels nens amb altes capacitats, ara entrem en el capítol de la intervenció, ja que el procés d’identificació d’aquests nens seria inútil si no servís per elaborar les tècniques d’intervenció educativa que correspongui en cada cas.

Per a alguns mestres, «no existeixen els nens superdotats, sinó que sols existeixen nens sobreestimulats», o bé tenen una idea també generalitzada en alguns sectors socials de que «si és superdotat, ja espavilarà sol i no té per què rebre cap tipus d’ajuda o recolzament educatiu...». Si analitzem això, veurem que el primer supòsit du implícit que la superdotació és un fenomen merament ambiental, mentre que el segon pressuposa adjudicar al nen un nivell de maduresa emocional superior al que realment té.

L’elecció del tipus d’intervenció (acceleració, agrupament, enriquiment del currículum, etc), dependrà de les característiques dels alumnes (tipus d’excepcionalitat, maduresa emocional, adaptació social, etc.) Com s’explicita en el document d’educació especial editat pel Departament d’Ensenyament (1997), elaborat per Antoni Castelló i Mercè Martinez, cada tipus d’excepcionalitat requereix una intervenció específica.

Com els professors són els que han de posar en pràctica la intervenció, necessitaran bàsicament tenir un bon coneixement i comprensió de les A. C., no en el sentit de conèixer totes les teories sobre la intel•ligència i les altes capacitats (encara que seria important que tinguessin algun coneixement), sinó en conèixer la realitat d’aquests tipus de nens. Això inclou acceptar el fet diferencial que en molts casos necessita d’un tractament educatiu diferencial però no discriminatori.

Per altra banda és important que tot el personal docent de l’escola rebi assessorament i recolzament pedagògic necessari per no sentir-se en alguns moments desorientat i angoixat. Aquesta funció de recolzament l’han de realitzar els orientadors escolars (pedagogs, psicopedagogs i psicòlegs), però serà l’escola com a institució la que oferirà als seus professors la seguretat necessària per abordar el treball diari amb els alumnes.


Estem molt lluny de donar una resposta educativa adequada i de qualitat per atendre les necessitats d’aquests nens/es i que ens hem de prendre seriosament aquesta assignatura que ni tan sols hem aprovat.
És trist que des d’organismes oficials no es donin les facilitats per tirar endavant aquest projecte, quan saben que hi ha moltes persones individuals implicades en el tema, o bé perquè tenen fills o bé perquè treballen amb aquest col•lectiu. Persones que veuen i han demostrat que les coses es poden fer millor. Moltes d'aquestes persones ens hem unit per treballar plegats i aconseguir petits avanços i ho continuarem fent, però ja és hora que s'avanci molt més i siguem un model a seguir per altres comunitats, que Catalunya sigui un referent, que apostem per un futur, per la modernitat, per el dret a la diversitat i el pluralisme dins l'escola inclusiva.
Per tractar de solucionar aquest problema, ajudar als educadors a donar respostes efectives i començar a conscienciar tota la societat de la necessitat d’atendre aquests infants degudament, es va crear el Grup de Treball de Superdotació i Altes Capacitats (GTSAC) del Col•legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (COPC) i, és més, per primera vegada en la història dels grups de treball de col•legis oficials de totes les comunitats de l’estat espanyol, ens hem ajuntat els professionals del Col•legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (COPC) amb els del Col•legi de Pedagogs de Catalunya (COPEC) i hem unit esforços per treballar conjuntament en un tema del qual tots en som conscients que necessita de solucions pràctiques i de recursos, o d’altre manera, ens quedarem endarrerits respecte no ja sols a la resta de comunitats de l’Estat espanyol - com ara a l’actualitat -, sinó també de gairebé tot el mon, apart del fet de que no podem permetre’ns el luxe de perdre (en sentit literal) els nostres futurs professionals més brillants per no haver-los tractat degudament en el seu moment.
" L'àmplia i ràpida expansió del sistema educatiu, i la seva transformació en maquinària pesada de molts països, han impedit que s'ocupi com convindria de l'equitat en l'educació, que suposa proposar experiències d'aprenentatge adaptades a les necessitats dels alumnes amb aptituds diverses...Per bones que hagin estat les intencions de les polítiques tradicionals, privar als alumnes amb dots excepcionals de possibilitats d'educació apropiades és privar a la societat dels recursos humans més valuosos per aconseguir un desenvolupament real i eficaç...Ells seran els dirigents del futur i que hem de tenir en compte i satisfer les seves necessitats educatives particulars." UNESCO, 1996
Per tant, com a conclusió el que demanem és senzill i ben clar:
- Intervencions educatives des de qualsevol centre escolar per atendre adequadament els alumnes amb altes capacitats intel•lectuals.
I per això, cal acceptar que les diferències humanes són una realitat i les escoles han de poder considerar-ho en les seves previsions docents per fer una educació pública de qualitat, doncs atendre certes dificultats d’aprenentatge o discapacitat des de la inclusió no és compassió sinó previsió. Tal com passa amb la resta d' alumnat, les escoles han de treballar amb el col•lectiu amb necessitats educatives derivades de la sobredotació i, tots plegats, escola, família i administració, hem de respectar les seves necessitats específiques pel simple fet de que tothom té dret a ser educat d’acord a les seves necessitats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada