M´agradat molt el reportatge visual, em sent tant identificada !! sobre tot amb la part emocional, la forma de sentir, de viure les coses/situacions, intuir només mirant o sentint l´alè de les persnones que em rodejan, la exigencia, l´autocrítica...
Però molt trista, ara ja fa dos anys que es va diagnosticar al meu fill amb altes capacitats, ell es feliç, sap qui es i com és, i si, es feliç. Em preocup que no li falti de res, que sigui coherent i responsable amb tot i tot- hom, el prepar...
L´incovenient de tot açò es que arrèl del meu fill, me n´he adonat i he comprés les meves diferencies amb el resta del mòn... la meva infancia, lo curios es que a la gent "normal 98%" no l´interessa aquest tema, per la simple raó "que si no pica no rasques", i açò es el que rebs del 98%. La familia, els amics.... ningú et demana ni s´interessa per com ets, com sents, perque pensas així, rumiar fins a quedar asgotatda., donar-li importacia a coses vanal pels altres...... i sents una soletat enorme, sobre tot quant saps que sents d´una forma exagerada, que els teus "iguals" no imaginen.
Gracies per penjar el power point de la xerrada!!!
ResponEliminaSalutacions.
Gracies per penjar el power point de la xerrada!!!
ResponEliminaSalutacions.
M´agradat molt el reportatge visual, em sent tant identificada !! sobre tot amb la part emocional, la forma de sentir, de viure les coses/situacions, intuir només mirant o sentint l´alè de les persnones que em rodejan, la exigencia, l´autocrítica...
ResponEliminaPerò molt trista, ara ja fa dos anys que es va diagnosticar al meu fill amb altes capacitats, ell es feliç, sap qui es i com és, i si, es feliç. Em preocup que no li falti de res, que sigui coherent i responsable amb tot i tot- hom, el prepar...
L´incovenient de tot açò es que arrèl del meu fill, me n´he adonat i he comprés les meves diferencies amb el resta del mòn... la meva infancia, lo curios es que a la gent "normal 98%" no l´interessa aquest tema, per la simple raó "que si no pica no rasques", i açò es el que rebs del 98%.
La familia, els amics.... ningú et demana ni s´interessa per com ets, com sents, perque pensas així, rumiar fins a quedar asgotatda., donar-li importacia a coses vanal pels altres......
i sents una soletat enorme, sobre tot quant saps que sents d´una forma exagerada, que els teus "iguals" no imaginen.
Salut i força ;)